viernes, 11 de marzo de 2016

Una foto de fantasia.
Ara feia bastant que tenia el blog abandonadet. Anem a posar-lo una mica al dia.
Aquí teniu una foto de finals del 2014.La foto és va realitzar amb la col·laboració de Glòria Perruqueria amb motiu de la desfilada que es va fer a Palautordera. La model, la Lídia, va accedir a la proposta fotogràfica. El fons és una fotografia realitzada al Parc Natural del Montseny. La papallona la vàrem trobar morta un dia a terra i la vaig guardar per si algun dia la necessitava. 


jueves, 6 de noviembre de 2014

>Entrevista 12: Carol Gassol
Metgessa



>De petita volia ser metge per ajudar als meus pares en la seva malaltia.
>Sóc metgessa i no puc ajudar a la meva gent. El que ens han fet és irreversible. La meva mare va morir l’any passat amb dolors terribles. El meu pare encara és viu. Té vuitanta-set anys i té tota la pell ulcerada.
>No m’agraden les persones que volen agradar a tothom.
>No m’agraden les persones que sempre, a totes hores, somriuen.
>El poder?, malauradament qui vol el poder, qui vol ser un líder polític, qui vol estar dalt de tot, és el més cínic, el més dèspota i el més corruptible.
>Ningú amb poder i diners mira per nosaltres. Vés a urgències d’un gran  hospital i et recordaran que no ets ningú, que no importes res. La gent que hi treballa fa el que pot, però no tenen recursos ni material adequat.
>Ets carn prescindible. Si poguessin, ens tirarien al clavegueram abans de gastar un euro en nosaltres. Si no ho fan, és perquè potser ens tenen una miqueta de por, o bé, perquè una part d’aquest euro va on no hauria d’anar.
>No us enganyeu. Ens donen aigua corrent i certa educació per a què els puguem servir sense fer pudor.
>Si crec en la política? i tant. En la política de la difamació, en la política de la corrupció, en la política del diner ràpid, en la política de l’explotació, en la política de la banca, en la política dels
paradisos fiscals...
>Això no ho podrem canviar. Estem massa idiotitzats.

miércoles, 5 de noviembre de 2014

>Entrevista 11: Miquel Pla
Ex-banquer. Actualment a l’atur



>Vaig vendre preferents i productes d’alt risc a jubilats i persones que no sabien el que compraven.
>Penedir-me i demanar perdó, no arregla res del que vaig fer.
>Treballava i vivia a Barcelona. No sé com el meu aspecte dins d’un vestit amb americana, camisa blava i corbata corporativa em convertia en un personatge en qui es podia confiar. La gent em confiava els seus estalvis. Els seus fills no tindran res. Ho han perdut tot.
>Fa dos anys vaig deixar la feina i vaig tornar al poble. Sóc covard. No suportava trobar-me cara a cara amb qui havia induït a la seva ruïna, tot dintre d’una legalitat morbosa i injusta.
>Ara estic ajudant a la gent que vol donar veu al nostre poble. Vàrem ser víctimes del mateix tipus de gent que especula amb els diners dels altres.
>M’agradaria morir pensant que tot el que he fet no ha estat tan malament.
>De jove vaig fugir del poble. Vaig deixar enrere la meva gent. No volia viure en un lloc ple de gent deformada. Tenia por.
>Sóc un home ple de dubtes. No sé si crec en Déu. No sé si crec en res. El món és cruel i tots estem boixos.
>Ara intento fer les coses bé, però he portat l’infern a molta gent.
>Vaig vendre preferents als meus pares malalts, tot per una comissió. Van morir sense poder tocar uns diners que els podien haver ajudat en tractaments mèdics.
>Els seus diners no es van recuperar. Els meus germans no em parlen i molta gent del poble em gira la cara.
>Mentir et pot portar molt lluny, però després no es pot tornar al punt de partida.

martes, 4 de noviembre de 2014

>Entrevista 10: Maria Puig
Escriptora. Premi Planeta per “¿Dónde anidó el ave?” 



>Tots els estúpids que conec han anat a la Universitat.
>M’he assegurat sempre de no fer el mateix que els altres.
>Sempre em vaig portar bé amb el meu pare. Mai em va donar cap consell, i jo mai li vaig demanar cap. Érem molt diferents, però ens respectàvem. Mai vàrem discutir.
>Parlo d’ell en passat, però es viu. Està malalt d’alzheimer, i en aquell cos el meu pare ja no hi és.
>Les ajudes socials no són ajudes. Tot són problemes i a sobre sembla que els hi has de perdonar la vida. Tota la vida treballant i a sobre amb malalties provocades per actuacions il·legítimes i mai hem rebut les ajudes que necessitem.
>El Planeta ha estat un impuls a la meva carrera. Amb els diners del premi puc cuidar millor el que queda del pare.
>Som un món d’esclaus. Cada país té el seu paper. Nosaltres som el cul d’Europa, i sembla que ho acceptem.
>La política és perversa. Fan lleis a mida dels poderosos. Els lobbies ho decideixen tot. Som titelles.
>Ens mantenen en una angoixa de no saber qui som, on anem i si demà podem perdre el que tenim. Això ens fa dèbils com a col·lectiu. Tothom va a la seva.
>Estic escrivint un llibre sobre les bestieses que van passar a Sant Antoni de la Devesa. No sé si algú tindrà els pebrots de publicar-ho.
>El moviment 15-M va ser dinamitat de la millor manera. El van deixar fins que va cremar tot solet.
>Les irresponsabilitats governamentals estan molt ben planejades. Els governants també són titelles, però guanyen més diners.
>El mal sempre preval

viernes, 31 de octubre de 2014

>Entrevista 9:Marc Trias
Director de fotografia per la ESCAC



>Sempre he estat un neuròtic feliç
>Quan veus als teus pares que s'odien per haver escollit un lloc per viure que et perjudica, se’t trenca el cor
>No m’importa el meu aspecte, em fa diferent
>Quan era un nen, ja tenia la pell d’un avi. Ho vaig superar amb sàtira i humor negre. Si algú es reia de mi a l’escola, el perseguia una fosca tarda d’hivern i l’amenaçava de colar-me dins dels seus somnis. Pocs nens es van riure de mi.
>Tinc pocs amics, però tinc amics.
>Ben aviat, començo un projecte amb els germans Balaguerò. Seré el director de fotografia de la seva última pel·lícula. I a més en el projecte també participarà una molt bona amiga i veïna del poble.
>De l’única cosa que estic segur és que la resta de la meva carrera serà meravellosa.

martes, 28 de octubre de 2014

>Entrevista 8: Marc Pujol
Delinqüent




>No m’agraden els zoos. Els tancaria tots.
>Tinc vint-i-tres anys. Als catorze vaig atracar la meva primera benzinera.
>La gent pensa que les cicatrius són de baralles. Ja em va bé que ho pensin.
>Als divuit vaig entrar a quatre camins per atracament a mà armada i lesions. Mai havia provat les drogues fins aleshores.
>La presó no em va ajudar.
>Que com comença una baralla? fàcil. Algú creu que li trepitgen  l’orgull, algú se sent ofès i ja està embolicada. Els països fan el mateix i van a la guerra, amb la particularitat que qui fa la guerra no és qui decideix anar a la guerra. Com diu Gerard Quintana, la fan amb carn jove, carn com la meva i la vostra.
>M’han analitzat més d’una dotzena de psicòlegs. Estan més bojos que jo. Ells si que necessiten la “pastillita”.
>No m’agrada ballar.
>M’agrada el Blues.
>Em gasto tots els diners que passen per les meves mans. No us enganyeu, quan us enterrin, el vestit que porteu no necessitarà butxaques.
>Que sigui delinqüent, no vol dir que sigui idiota.
>No m’agrada parlar de la meva infància.

viernes, 24 de octubre de 2014

>Entrevista 7:Laia Miralles
Dibuixant de còmics



>El meu part va ser molt traumàtic. El meu nas no era funcional i en néixer no respirava. A la llevadora que va venir a casa tan sols se li va acudir fer-me una traqueotomia amb un boli bic. Vaig sobreviure.
>No cicatritzo bé. El forat del coll no es va curar i és permanent. Respiro per ell. El nas mai ha estat operatiu.
>Em podria operar, però la SS (Seguretat Social) no m’ho cobreix. Diuen que es tracta d’una operació d’estètica. Un capritx d’adolescent, em va dir un maleït metge.
>No tinc vergonya del meu aspecte, però m’agradaria ser maca.
>Tinc una malformació (també operable), a la musculatura facial que m’impedeix somriure. Un altre capritx d’adolescent...
>Fa uns anys que em maquillo com un dels personatges que més m’agraden de còmic, en Jocker. Crec que ell també volia somriure i deixar de ser un monstre.
>Gràcies al meu amic Marc Trias, tindré un paper important a l’última pel·lícula dels germans Balagueró. Seré el millor dels zombis, i s’estalvien les màscares de silicona.
>La justícia no existeix.
>Encara espero el meu príncep blau. Potser haurà de ser cec.
>Voldria ser maca i desitjable, però seré un monstre de pel·lícula